¡Hola lectorxs! Nym al habla. Sé que nuestro blog es literario, pero yo también siento una gran vocación hacia todos los ámbitos artísticos y el cine es uno de ellos. No suelo hacer reseñas de películas, pero me lo pidieron como deberes de Navidad y pensé que quizá a alguien de nuestro público podría interesarle. 

Sin más dilación, aquí mi granito de arena en el mundo de la opinión y entretenimiento.

La pel·lícula ens mostra la vida d’en Theodore, un home d’uns quaranta anys que treballa com a redactor de cartes per veu per encàrrec d’altres persones, ambientat en un futur llunyà (però no tant com pensem) en que la tecnologia ha fet grans avenços. Actualment està passant per un mal tràngol perquè estan en tràmit els papers del divorci amb la seva dona Catherine, i es troba aïllat del mon exterior i del contacte amb altres, anant de l’oficina a casa i de casa a l’oficina, amagant-se rere la pantalla ja sigui d’un ordinador o d’un telèfon. Fins que, un día, compra un sistema d’intel·ligència artificial que es convertirà en molt més que això per a ell. 

Her ens narra aquest moment de la vida de Theodore intercanviant plans del moment actual cronològic de la història i plans dels seus records. Juga amb el punt de vista interior i exterior del personatge principal, és a dir, la perspectiva exterior explica els successos que passen en l’ordre cronològic del film i el punt intern aquestes experiències passades d’en Theodore. Normalment, quan relata els fets que segueixen l’ordre temporal, no hi ha banda sonora sinó que escoltem els sons reals de l’escena, i quan fan un flashback, acostuma a no haver-hi diàleg i només acompanyar les imatges amb música, preferiblement de piano. Aquest darrer recurs també utilitzen només quan ell està reflexionant o quan passa moments en que experimenta sentiments. 

La història es relata des de la perspectiva del mateix protagonista, a vegades des de dins del seu cap amb recursos com càmera en mà a l’altura dels seus ulls o amb plans amb molt de flux que fan focus en el seu rostre. Aquests plans ens ajuden també a conèixer el seu caràcter i personalitat. Podem saber que és un home sensible, observador i fins i tot romàntic fins, té labia a l’hora d’escriure però li costa exterioritzar els seus propis sentiments. Ha quedat profundament marcat per la seva relació passada i intenta omplir el buit del seu cor amb addiccions com els videojocs i el sexe. També és una persona que sap cuidar dels seus amics i parella, ja que en el film moltes vegades veiem com anteposa les necessitats dels altres envers les seves i acaba guardant els seus pensaments. El director ens demostra això varies vegades més clarament quan li passa quelcom a Theodore i en comptes d’exterioritzar-ho l veiem callat i rumiant en allò, reflexionant en silenci. Cosa que contrasta quan és a l’oficina i redacta les cartes amb extrema facilitat i diplomàcia, perquè no son els seus sentiments. 

Diria que la narració està dividida en tres blocs més importants. La primera part diferenciada és en Theodore abans de comprar el sistema operatiu d'intel·ligència artificial, com era la seva vida i un previ a tota la situació que abarca el tema de la pel·lícula. El segon bloc seria després de conèixer la Samantha, i dins una petita escissió entre abans de créixer sentiments amb aquesta i després, quan estableixen una relació peculiar. I finalment l’última part seria quan la Samantha desapareix i marca a en Theodore, que ha après amb aquesta altra experiència. Noto sobretot aquest canvi i part final quan escriu una carta a Catherine, cosa que mai havíem vist fer al protagonista (escriure una carta per a ell mateix i no per encàrrec).

El que ens vol transmetre el film és com, en un futur i actualment, la tecnologia afecta a les nostres relacions personals i a vegades donem prioritat o fins i tot escollim tenir una relació amb algú que no és real perquè en un principi sembla tenir menys desavantatges que una relació pròpiament humana. Tot i que també crec que planteja que passaria si la tecnologia continua avançant que seria de nosaltres i quins son els límits als quals arribarem o els quals creuarem, els que separen la humanitat i intel·ligència artificial.