Sinopsis 

Als divuit anys Jenn Díaz va patir violencia masclista, tan física com psicologica. A traves del seu testimoni, explica que el seu proces de víctima ha estat llarg i silenciós per l'estigma que acompanya la paraula víctima, per tots els estereotips que hi havia al seu voltant i per no haver-se reconegut com a tal durant molts anys. "Em va semblar que la categoria de dona maltractada em quedava gran. Com si no la mereixes, perque la síndrome de la impostora s'escola per llocs insospitats". L'autora alerta que la violencia masclista penetra en la societat en múltiples formes, per exemple, avalant i normalitzant les relacions basades en el poder, i cal desmentir els topics que l'envolten, com ara que hi ha un perfil de dona mes propici a patir-la i que el retrat robot de l'home agressor no existeix.

"Hi ha dies en que, quan tot trontolla lleument, encara me'n sento una mica, de víctima: no pas per recrear-m'hi, ni per entregar-me al victimisme del qual s'acusa sovint els feminismes, sinó per enfortir-me, per detectar quines ferides han quedat una mica obertes i de quines eines disposo per continuar endavant"

Ressenya

La lectura es divideix en tres parts, amb títols amb molta significativitat i potència: Auguri, Clausura i Poder. 

En Auguri, com el seu propi nom indica, s'explica com comença una situació de maltractament, els primers signes, i també com es construeix en l'àmbit de la societat. Un terme que em va semblar molt curiós va ser retrats d'home masclista i dona víctima, la idea preconcebuda que la gent es fa de com és un arquetip d'aquestes persones i com resulta que mai es compleix perquè «si ell era molt amable, sempre saludava».

Dins d'aquestes concepcions, també es debat com no es tracta de competir en violències, com moltes persones pensen quan escolten violència masclista. Es tracta de detectar el seu punt d'origen per poder erradicar-les: si no saps contra que lluites, si no li dones nom, és com lluitar contra una massa extensa sense fi.

En la Clausura, veiem el punt de reconeixement quan una dona entén que allò que està passant sí que és violència (si és que és a temps), després de passar per tot un procés intern i debatre contra els prejudicis de la societat.

Quan tothom es qüestiona per què no ha deixat la parella o perquè no ha fugit quan ja detectava signes (com controlar el telèfon, o no voler que surti amb amigues); l'autora fa servir una metàfora d'una olla que bull, i on està una granota. La temperatura va pujant, però no t'adones fins que és massa tard de l'embolic on has acabat.

Finalment, el tercer acte, Poder, fa referència a quan aquestes dones comparteixen el seu testimoni, sigui amb qui sigui i amb tot el valor del món. La mateixa autora exposa al llarg del llibre la seva experiència en una relació de maltractament,  i com fa servir la seva veu per lluitar contra aquesta realitat encara vigent avui dia.

Sobretot, és molt important practicar l'empatia quan es parla amb alguna víctima de violència o del tema en general. No podem jutjar una situació que no coneixem, la realitat és molt més complexa que un simple «surt d'allà», i el que no podem fer és culpar a la persona que ha patit el maltractament.

La lluita és de tothom.

4/5 Opinió

Crec que és un llibre que tothom, especialment els que no entenguin per què es denomina violència masclista, haurien de llegir per entendre les aportacions de l'autora que té coneixement sobre el tema.

M'ha ajudat molt, com vaig comentar en el meu instagram, a adquirir arguments per expressar la meva visió i donar suport a les meves idees feministes.

Ens llegim! @ngzmr