Així i tot, és una premissa interessant. Els drames familiars sempre aporten a les novel·les allò que habitualment ens fa fugir d'afrontar la realitat: tothom té secrets i la versió que algú mostra en família no és exactament la mateixa quan es troba al carrer. Llavors, fent aquesta menció, vull dir que el llibre és com un mirall on trobar empatia: relacions estretes, malentesos, quotidianitat. 

De moment, vaig per la pàgina 120 i em sembla que la història és com mirar el fons d'un llac d'aigües tèrboles; intueixes coses, però no pot acabar de discernir si són vertaderes. Per aquesta part, m'agrada. 

Un altre aspecte que no m'acaba de convèncer, d'altra banda, és que les transicions entre escenes a vegades són brusques i et desubiquen. Passem d'un personatge a un altre sense preàmbuls i, de tant en tant, em perdo en la lectura. Igualment, recuperes el fil ràpid, i els capítols acostumen a ser curts pel que la lectura en si tampoc és pesada. 

Veurem a la ressenya!