Ressenya Amb les teves paraules de Jesús García Moreno


Sinopsis

Què podria dir del Jesús García? Doncs que el recordo de joveneta (17 anys) fent cinema amateur, ell defensant un curtmetratge i jo, un altre. Després ja li vaig perdre la pista…

Però qui és el Jesús? Doncs un home de pares andalusos, nascut a Albacete, que amb 10 anys va aterrar al Prat. La vida l’ha portat per molts camins; per la feina per exemple va estar-se 18 anys a Madrid. En jubilar-se, torna al Prat.

Ens vàrem retrobar en una conferència/col·loqui sobre els meus poemes que “Tintablava” em va proposar dur a terme el 2019. Ell em va fer unes fotos a casa meva, va compaginar el díptic de presentació i va confeccionar un vídeo amb música que m’acompanyava mentre jo recitava. Aleshores vaig descobrir un Jesús diferent d’aquella imatge dels meus 17 anys. Vaig veure un home inquiet, calidoscòpic, il·lusionat per la vida… i vaig saber que també escrivia; la poesia li agrada. Està captivat pels mots, les paraules que bullen i brollen del seu cervell, a flor de pell. Gaudiu llegint els seus poemes, i després, citant-lo:

“La terra que es trepitja és més pròpia

si pròpia pogués ser

la terra que es trepitja.”

Àngela Jové


Opinió

Abans d'endinsar-me en un comentari complet, recupero el que vaig comentar en les primeres impressions sobre aquesta lectura, on vaig destacar en concret que semblaven tenir recurrència el tema del «temps, de les idees i records, dels moments» en el primer capítol anomenat «Aire». Aquests són els conceptes que es mantenen presents durant el poemari, i afegeixo un més que no vaig esmentar, que són els sentiments.

El poemari manté una linealitat en què trobem els quatre elements i les quatre estacions representades en cadascun d'ells. Aire és la primavera, foc representa l'estiu, terra igual a tardor, i aigua com a hivern. Trobo que és una associació molt encertada, i que a més està present i es fa palesa en els poemes que conformen cada capítol. A continuació faré una breu descripció del que per mi va significar cada part, acompanyat d'un poema on sentia la seva intenció de manera més evident o que a mi se'm va revelar. 

«Aire» En aquesta primera part, vaig sentir la lleugeresa no només dels versos sinó dels sentiments que es descrivien, de les accions i sempre sentia com si fos part d'aquest aire que dansa entre moments i entre el temps, sense pressa per caure a terra i enlairant-me de nou amb els altres poemes. Era una lectura fresca i àvida però amb el seu temps. Com ja vaig esmentar, és el poema de Aquest cel tan buit i blau:

Amagats dins aquest cel,

tan blau i buit,

dormen els desitjos perduts.

Records i somnis d'ahir,

darrere els quals, avui, 

em deixaria anar,

amb la cadència d'una ploma,

en la seva caiguda lliure,

vers aquest cel

tan buit i blau,

que insinua l'infinit.

«Foc» Quan arribem a l'estiu, interpreto uns versos que estan carregats d'energia, alhora dels moviments feixucs que comporten la calor, com si em transmetessin les paraules de Jesús García aquesta vitalitat i de l'estiu contrastada amb com ens fa sentir sota el seu sol radiant que vaig captar en els versos de Miratge:

Els camins serpentegen enmig dels camps de blat.
Els rostolls grocs es perden a l'horitzó, sense ombra, 
ple de tèrbols miratges sobre el terra calent.
«...»
La corbella i la forca alternen a les mans 
per muntar el blat tallat. Un segador es dreça,
alça la vista al cel, amb la mà sobre el front,
i mira de reüll, calculant la distància 
que li faltarà al sol per arribar al ponent.
«...»
Més enllà, al bell mig d'una vila atrotinada,
entre calç i tova, s'aixeca el campanar,
el seu rellotge sempre, aliat amb el temps,
llença, a l'aire, les campanades de plegar...
«...»

«Terra» En aquesta tercera part, em va sorprendre com l'autor va fer arribar una sensació pesarosa de la tardor, on veia reflectits en els versos com uns sentiments pesats, que cauen, que em feien arrossegar els peus, parlant d'aquest element de terra, que és un element pesant i ferm. Un dels poemes que més recordo, va ser Rosa tardana:

Sola, dins el racó
més abrigallat de l'hort.
Penjada d'un roser ensopit
per la fredor de la terra.

Rosa tardana,
record de primavera
que ornes, amb el fanal
de la teva llum tèbia,
els matins tardorencs.

Atordidora fragància 
que arrencada pel vent,
—sacríleg vent de tardor—,
es dissipa entre olors estèrils
de camps ocres i fulles mortes.

«Aigua» Per a mi, l'hivern ve acompanyat de tristesa en el sentit que el clima acompanya els sentiments erms, apagats, amb la foscor de l'època de l'any en què a la tarda ja no hi ha llum que acompanyi la ciutat. Crec que és el capítol que més em va agradar, per la gran reflexivitat que em van provocar els seus versos, en especial vaig quedar encisada pel poema de Cap a on anar?

—No hi ha ningú que em pugui guiar?

La gent arronsa les espatlles,
amb una ganyota inexpressiva,
i segueixen, amb el cap baix,
el seu caminar…

—Escolta'm!
Obrir els ulls ja és fer via…
Tan sols l'horitzó enfront teu…
Un peu darrere l'altre peu, sense metes.
Pujar i baixar.
Pedres rodolant i pols en el camí.

Tancar els ulls per un instant,
sota les estrelles,
somiar…

I a l'alba, la mateixa pregunta:
Cap a on anar?


Conclusió

El poemari m'ha encisat per complet, i tot i que no sigui gran coneixedora d'aquest tipus de lectures, es pot reconèixer la seva bellesa. No crec que pugui posar un 10 a la lectura perquè he de créixer una mica més i estar més experimentada per entendre-la millor o amb uns ulls més adults, llavors prometo retornar al llibre en un temps per veure com se'm revelen els versos de nou. 

Per tancar la ressenya, vull incloure un últim poema que em va marcar molt i que crec que mereix un espai especial dins aquest comentari:

Vellesa

A poc a poc,
amb pas insegur,
trepitges els carrers,
buits de records,
que ja no són els teus carrers.

Sense punts de referència,
la mirada en una nebulosa.
Sense passat, sense futur…
Només tèrbols records d'infància.

Els qui es creuen amb tu
mentre camines
absent i melancòlica,
eviten apropar-se massa.

Et miren de reüll
i passen de pressa
perquè suggereixes,
a través dels teus ulls,
un retret de freda solitud…

Mirall del seu futur.


És una molt bona lectura que recomano quan tingueu un temps per dedicar als vostres pensaments i pugueu reflexionar al pas dels poemes de Jesús García Moreno. 


Puntuació

9,8 de 10

You Might Also Like

0 comentaris