Què podria dir del Jesús García? Doncs que el recordo de joveneta (17 anys) fent cinema amateur, ell defensant un curtmetratge i jo, un altre. Després ja li vaig perdre la pista…

Però qui és el Jesús? Doncs un home de pares andalusos, nascut a Albacete, que amb 10 anys va aterrar al Prat. La vida l’ha portat per molts camins; per la feina per exemple va estar-se 18 anys a Madrid. En jubilar-se, torna al Prat.

Ens vàrem retrobar en una conferència/col·loqui sobre els meus poemes que “Tintablava” em va proposar dur a terme el 2019. Ell em va fer unes fotos a casa meva, va compaginar el díptic de presentació i va confeccionar un vídeo amb música que m’acompanyava mentre jo recitava. Aleshores vaig descobrir un Jesús diferent d’aquella imatge dels meus 17 anys. Vaig veure un home inquiet, calidoscòpic, il·lusionat per la vida… i vaig saber que també escrivia; la poesia li agrada. Està captivat pels mots, les paraules que bullen i brollen del seu cervell, a flor de pell. Gaudiu llegint els seus poemes, i després, citant-lo:

“La terra que es trepitja és més pròpia

si pròpia pogués ser

la terra que es trepitja.”

Àngela Jové

Opinió

Abans d'endinsar-me en un comentari complet, recupero el que vaig comentar en les primeres impressions sobre aquesta lectura, on vaig destacar en concret que semblaven tenir recurrència el tema del «temps, de les idees i records, dels moments» en el primer capítol anomenat «Aire». Aquests són els conceptes que es mantenen presents durant el poemari, i afegeixo un més que no vaig esmentar, que són els sentiments.

El poemari manté una linealitat en què trobem els quatre elements i les quatre estacions representades en cadascun d'ells. Aire és la primavera, foc representa l'estiu, terra igual a tardor, i aigua com a hivern. Trobo que és una associació molt encertada, i que a més està present i es fa palesa en els poemes que conformen cada capítol. A continuació faré una breu descripció del que per mi va significar cada part, acompanyat d'un poema on sentia la seva intenció de manera més evident o que a mi se'm va revelar. 

«Aire» En aquesta primera part, vaig sentir la lleugeresa no només dels versos sinó dels sentiments que es descrivien, de les accions i sempre sentia com si fos part d'aquest aire que dansa entre moments i entre el temps, sense pressa per caure a terra i enlairant-me de nou amb els altres poemes. Era una lectura fresca i àvida però amb el seu temps. Com ja vaig esmentar, és el poema de Aquest cel tan buit i blau:

Amagats dins aquest cel,

tan blau i buit,

dormen els desitjos perduts.

Records i somnis d'ahir,

darrere els quals, avui, 

em deixaria anar,

amb la cadència d'una ploma,

en la seva caiguda lliure,

vers aquest cel

tan buit i blau,

que insinua l'infinit.