La Maia es una dona que durant la major part de la seva vida ha après a fingir que tot va bé i que ella està be: te una bona feina, parella i tres fills. Malgrat això, viu governada per una malaltia que l'assetja i que pocs saben que pateix: la depressió. Quan ara la Maia mira cap al passat (un trastorn alimentari, els traumes d'adolescent, autolesions, les dificultats en les relacions), tot li semblen causes, indicis i manifestacions evidents que la portaven cap a una vida d'angoixa i solitud. I serà dins de la narració que també la veurem avançar, pas a pas, cap a una estabilitat potser incerta però plena d'esperança. Mònica Ramoneda ens endinsa en els plecs i replecs d'una condició tan esquiva com la depressió, amb intents de superació, crisis i recaigudes, però sobretot ens ofereix una experiència profunda i sincera, i una mirada a la salut mental des d'angles molt diversos.

Opinió personal:

Una història difícil, narrada amb la crueltat verídica dels esdeveniments, un relat ensordidor, real i que sembla haver estat confeccionat per la pròpia vida, amb detalls i fils invisibles que reflecteixen purament la duresa de la salut mental incompresa.

Conté passatges i capítols de lectura lenta, no per avorrit sinó per cru, trist i nostàlgic. Et permet l'empatia amb la protagonista al mateix temps que et deixa espai per fer un minut de pensament sobre l'estigma que la societat encara perpetua al voltant d'aquests temes. Sens dubte, el que més em va agradar va estar el final: encoratjador, possible i esperançador. 

Crec que un punt molt important d'aquesta novel·la, filant amb l'anterior oració, ha estat el sentiment que se li ha posat, el gran acte de respecte que es fa en no caure en la romantització de la història, sinó mostrar els fets tal com es defineixen: en tonalitats de gris, en recaigudes i redescobriments, noves tècniques i treball personal, tasques diàries, feina i criança. Habitualment, es llegeixen llibres que parlen de curació absoluta, de batalles resoltes i oblidades, de canvis que no fluctuen i mai es veuen esvalotats per les pujades i baixades que el temps comporta; en aquest cas, la Mònica ens ho descriu molt bé perquè el camí costa de fer i sempre hi ha incertesa, inestabilitat i imprecisió.

Recomano la seva lectura sempre que us trobeu en un moment estable, ja que, com comentava abans, es tracta d'un llibre difícil que para taula amb uns coberts que tallen el silenci i posen a la boca les temàtiques tabús que durant moltes èpoques han estat amagades.

Conclusió:

Lectura de valor, difícil, que pot ensenyar sobre la salut mental, l'estigma i conscienciar sobre l'empatia i la comprensió per fer autocrítica.

Nota:

8.5/10

Kisses,

Myn